Un pare passeja pel carrer amb els seus fills, dos, nen i nena. Dic un pare perquè així m’hi identifico i m’hi trobo més còmode, però bé podria ser una mare amb un fill, tant li fa. Tenen l’edat aquella en què tot els encurioseix, i anant pel carrer solen xerrar, bé poden estar-se una estona llarga parlant de coses que passen a l’escola o bé embrancar-se en profuses explicacions sobre els seus jocs habituals, fins a l’extenuació del sofert pare, que es manté rocós en una actitud d’escolta per bé que de vegades agrairia una treva. I una de les coses que solen fer, quan surten de passeig, és jugar amb la llengua.
Els jocs lingüístics són recursos habituals en els pares, i n’hi ha de ben tradicionals. La ludolingüística té a Catalunya uns representants destacats, amb un catàleg de jocs, enigmes i passatemps que fa les delícies dels aficionats. Però no és d’aquests jocs que ens ocuparem ara, sinó d’aquells que de manera espontània tots juguem amb els fills mentre els ajudem en aspectes clau de l’adquisició de la llengua. Sense adonar-nos-en, els inculquem rudiments d’ortografia, de sinonímia i antinòmia, de camps semàntics, els ampliem el vocabulari i, sobretot, els acostem una mica més al gaudi de les paraules. Educar els fills pot ser també això, no només inculcar hàbits i valors.
Descobriu-ne més fent clic aquí.